La tradició del Tió de Nadal

La tradició del Tió de Nadal té diversos segles d’antiguitat a la seva esquena i no és exclusivament catalana. Sempre he sentit a dir que només se celebra a Catalunya, però vaig quedar gratament sorprès quan en la fase documental vaig descobrir que també se celebra en altres regions d’Espanya, sent Catalunya el lloc on major tradició i seguiment té.

Es diu de maneres diferents i fins i tot se celebra de maneres diferents en funció de la comunitat autònoma en la qual ens trobem, és més, fins i tot la tradició té variacions en funció de la província que la celebra.

Això sí, s’anomeni com s’anomeni o la celebrem on la celebrem, totes es celebren entorn a un tronc d’arbre de diferents formes i grandàries.

Però remuntem-nos als seus orígens. Retrocedim diversos segles en el temps, a aquesta època sense tecnologia, ni electricitat, ni calefacció, sense gas natural ni tan sols embotellat, a aquesta època en la qual, si volies aigua, havies de treure-la d’un pou o recollir-la amb un càntir del riu, aquesta època en la qual les cases s’il·luminaven amb un llum d’oli o amb un tronc a la llar de foc, aquest foc en el qual es cuinava el menjar…

En aquesta època, la gent no en sabia de ciència i creia en la mitologia, ja fos déu o les fades i follets del bosc. Quan arribava l’hivern, veien com els boscos es morien o això pensaven ells, feien ofrenes als déus perquè l’hivern passés ràpid i els boscos, rius i cultius es recuperessin aviat. L’hivern era molt dur i passaven fam perquè els cultius no produïen per les nevades i el gel.

M’estic imaginant a algú, un geni diria jo, d’aquesta època pensant què utilitzar per a l’ofrena a la deessa natura i de sobte…
– EUREKA! Faré servir el tronc que està cremant a la llar de foc.

Ara tornem a l’actualitat, el tronc ha perdurat en el temps, la tecnologia s’ha apoderat de les nostres vides i la calefacció està present a totes les cases. Focalitzem més concretament en una gran ciutat, on és difícil trobar una llar de foc de llenya i molt més difícil trobar un tronc amb el qual fer el nostre déu de la naturalesa. Tenim coneixements de ciència i ens costa creure en les fades i follets del bosc. Però com tots continuem portant un nen al nostre interior, hem anat adaptant la tradició als temps moderns.

Per aquest motiu i pel poder d’adaptació humà, a aquest tronc tosc, l’hem transformat, i perquè la tradició diu que és un déu de la naturalesa, l’hem humanitzat.

Amb el temps li hem afegit dues potes davanteres, li hem pintat una carona bufona i li hem posat una barretina vermella “que es noti que som catalans”. L’hem transformat en una festa per als nens, una festa màgica plena de tradició, complicitat, molta màgia i d’excuses. Sí, he dit excuses, repassem la tradició actual.

El Dia de la Immaculada Concepció “8 de desembre”, el Tió surt del seu amagatall i ens visita a les nostres llars, com volem que estigui molt bé l’abriguem amb una manteta perquè és hivern i no volem que passi fred, els nens li deixen menjar a la nit i quan es desperten l’endemà queden sorpresos perque el Tió s’ho ha menjat tot. És aquí on entren les excuses, ja que, en moltes localitats, els nens li deixen al Tió el menjar que sobra dels seus plats. D’aquesta manera els hem proporcionat l’excusa perfecta perquè no s’acabin el menjar…

Continuant amb la tradició, alimentem el Tió tots els dies fins al 25 de desembre “Nadal”, aquest dia armem als nens amb pals i els diem que han de fer cagar el Tió. Els nens s’acosten al Tió, li canten a crits la seva cançó i li peguen cops de bastó fins que el Tió els caga alguna cosa petitona “confits, torrons, neules, llaminadures…” deixant-los ben servits per a passar unes dolces festes.

En aquest punt tornem a aturar-nos. La cançó del Tió de Nadal ha deslligat grans discussions al llarg de la història, existeixen tantes versions com cases diferents al món i a casa meva es cantava aquesta:

Caga Tió, Tió de Nadal,
no caguis arengades que son salades,
caga torrons, que son més bons.

Caga Tió, ametlles i torró,
si no vols cagar,
et donaré un cop de bastó.

Caga Tió!

La meva cançó no es ni millor, ni pitjor, però… És la meva cançó.

Suposo que pensareu com jo, la tradició del Tió de Nadal és molt bonica i espero que no s’esborri en el temps.


Ultima actualització: 16/12/2019
Ultima correcció: 16/12/2019

© 2017 AMPA Immaculada Vedruna. Tots els drets reservats